SETEMBRE

Mirar-te, estar a prop teu i no poder tocar-te;
calor a les galtes i humitat a l'entrecuixa.
Abaixar la mirada i amagar el desig.
I un somriure, i més silenci...
Torne a viure en trobar-se els nostres ulls.

Alineats amb la vida, conjugant sensacions
i fugint de rutines per trencar tot allò que segur he permés:
submissions i carències, per desdibuixar el que sóc i el que sent.
He perdut el costum de dir el que pense, però no vull amagar res.
Parla el sentiment.

Fora plou i pense en tu ...
Enyor del regust dels teus besos llargs i dolços
correria als teus braços per buscar-ne més;
Diàleg de cossos que senten, que es busquen
darrere les portes; i ganes... tinc fam de tu.

Vull que aquest viatge no acabe mai,
que em tremolen les cames en veure't,
que s'accelere el meu pols quan t'apropes
i cuidar-te i gaudir-te sense presses,
perquè el foc és vida i avui tu ets flama.

AMANTS DE COS TEBI

Et pense i el meu cos s'encén de desig.
Carn tèbia i humida desitjant ser teua.
Imaginant l'abast dels teus braços,
el rose del teu membre que sento ert sota la roba.

Abocada als teus llavis i a la teua boca, on perdo el seny.
Mentre m'acaricies els pits tanque els ulls i em deixe fer.
Ja em tens, ara tots dos som un.
Sotracs a la taula, perquè m'empenys i jo ho vull tot de tu.

Et veig i el batec del cor se'm surt per l'escot;
ens acostem en les mans per davant com si no volguéssem
fer-nos mal l'un a l'altre, assajant abraçades ajornades,
amb la cura de qui té quelcom de preciós i delicat entre les mans.

Et bese, t'olore, sospire, i ric, sense renunciar a ser jo.
Deixa'm respirar del teu alé, omplir-me de tu,
embastar el que sento sense posar-li mots que ens incomoden.
Mirar-te de prop, conjugar carícies, aprendre a estimar-te.

Aquest és un viatge no previst, 
prenyat de sensacions que em tornen a l'empenta dels vint anys, 
i jo la trapezista que hagués volgut ser, disposta a arriscar 
perquè en aquest circ no em cal improvisar i tot em val la pena.

Vull continuar aprenent cada dia de tu,
de mirades, de silencis, en una hora sense minuts, 

un temps que no està escrit i que tots dos intentem omplir
del millor que ens podem oferir.

RESSONÀNCIA

Moment de calma per pensar-te,

Per recórrer mentalment els instants, el tacte,

les olors, els sabors, els espais, les situacions,

i la suor compartida fruit del mutu desig.

"Pensa en quelcom agradable", i crec.

Tanque els ulls per portar-te al meu costat

mentre segurament tu sues, tancat a una oficina,

tenint tan a prop el mar per refrescar-te.

Incoherències, sorolls estridents.

"Sonido màquina" i un fons de cel, de núvols,

retalls de terme, de terra roja fregant les teues mans,

d'avions de paper que no van enlloc.

Respire fondo i passa davant meu la teua bonhomia:

el teu somriure, tendre i canalla segons el moment,

les teues mans de dits llargs i que ara voldria estrényer.

Els teus "hola" i els molts "bon dia" que em regales.

No vull més present que estimar-te.

No em cal més desig que ser teua

I mantenir el pols accelerat en veure'ns

I perdre el seny en trobar-se els nostres llavis.

Algú ve i em treu del somni.

Fantasia en un tub d'acer. Magnetisme electrònic...

I jo desitjant sortir d'aquí, marcar el teu número

I dir-te com cada matí que avui també t'estime.

JO VOLDRIA

Jo voldria mirar-te als ulls i trobar al que eres
Però ni jo ja sóc jo, ni els meus ulls veuen allò que voldrien
I potser ni tan sols ja sóc aquí, intentant esbrinar-te.
Tu eres un estrany i jo no sóc capaç de dibuixar-te.

Oblit de què compartirem, asèpsia d'olors,
Mans feixugues que no esculpeixen carícies,
Res ja no té sentit si no hi ha paraules.
No puc continuar aquest viatge.

Ressaca de llàgrimes que s'endugué
el sentiment, la ràbia i fins a la pena.
Mancances d'estima, projecte frustrat;
Ja no cal celebrar aniversaris, ni creus; punt final.

Perquè em van parir lliure i no puc respirar cap a dintre;
Perquè no vaig triar un fill per criar
si no un company per compartir viatge i hem
esdevingut dos estranys prenyats de recels
buscant quelcom que ja no existeix ni cal cuidar.

 

QUAN TU NO ESTARÀS...

Ara és el moment del jo, d'estar en mi mateix,
de viure conscientment el present com una oportunitat,
d'obrir els ulls, per fi, i cridar PROU,
d'assumir les pèrdues i capitalitzar l'aprenentatge.

Per molt que em mires, ja no estic aquí, ja no visc per a tu.

Es compliren els pronòstics, quan faltaren les paraules
i s'ofegaren els gestos, sentir els teus dits a sobre meu
era com obrir una ferida, una renúncia dolorosa i amarga
amb data de caducitat; però encara em resta vida.


Aquest és un monòleg 2.0. Ja no estic contra les cordes,
s'acabaren els "com sempre" i "com tu ja saps"...
El quadrilàter és ara un escenari, ampli, inabastable;
i jo despullada, improvisant la millor versió de mi.
 
Totes les estrenes tenen aquest punt estressant,
Se succeeixen la pena, la culpa, la ràbia, l'eufòria...
Costa retrobar-se amb un mateix, somriure, esbrinar
si encara habita dintre teu el que fores fa vint anys.

Efímer equilibri a un trapezi sense xarxes.
L'equipatge ja està fet, però el tren
que s'anuncia una vegada i una altra, no arriba.
Et preguntes si és que algú no vol que açò estiga passant.

Abril. Surt el sol i els ametllers en flor
desfilen de pressa pels finestrals del tren.
Ja estem en marxa: continua la vida, continua el viatge.
Respire. Somric. Torna la calma 

MALES ARTS

Em falta l'aire i em sobres tu,
Eres com un esperit malmés
només amb dos registres
que ni sents, ni et són propis: bon dia i bona nit
potser per intentar quedar bé.

Juga el Barça i escalfes la cervesa a la mà
com si això et fes fort i et donés el posat
i l'honradesa que et cal.
Ben poc per voler-me donar lliçons
de respecte i bonhomia.

Eres com eixa perxa on deixes la roba
que ja no et vols posar, la que no et senta bé
la que fa que no sigues tu,
i que valdria la pena treure-la de l'abast dels ulls,
pujar-la a les golfes, o fer-ne una foguera.

De dilluns a divendres eres l'inquilí
que s'ha triat la millor habitació de casa,
I que em fa buidar els calaixos i amagar
les meues coses com mai no havia pensat;
després que feres desaparéixer els diners.

Recel de tindre, afany de posseir,
Cabuderia i collons...
I tu em preguntes si tot açò cal?
Tu que dius el molt que m'has volgut...
Jo només voldria no morir en l'intent.

Apagat, fora de cobertura i en silenci,
el teu oci no admet temps per a mi,
ni que siga una necessitat;
ara et corre la vida, no pots perdre'n el pas.
No estic, no em mereixes... Tira avant.

PERQUÈ JO HE TRIAT

El meu xiquet gran mai no menteix,
potser fa omissions,
ell diu que és per no molestar;
potser per covardia que no comenta res
i sempre acaba fent el que vol.

El meu nen petit enyora els amics;
eixos que no estan perquè no caben al llit
mentre jo hi sóc,
eixos que es diuen amics i ho són d'amagat,
perquè embasten maneres d'amants.

Ell que quasi és Déu i no fa res malament,
està avui neguitós, perquè no té el que vol;
si res s'hagués sabut, ell tindria parella i
podria tornar a casa satisfet i acompanyat
i ara recela d'un llum que encara crema.

S'ompli la boca de "respecte", el que li devien els altres.
I ara parla de les seues necessitats per justificar-se;
sense adonar-se'n que les dels altres
s'havien desatès durant molts anys,
perquè no li eren pròpies, ni importants.

Ell diu que té clar el que vol hi ho fa,
o potser no ho sap, o no ho te clar, tant si val;
sempre tenen la culpa els altres perquè ell no entén res.
Però serà perquè ja no el vull,
perquè s'ha perdut; perquè jo he triat.

A aquesta hora deu voltar pel poble,
perquè a casa hi ha un llum encés,
i si entra, igual li cal parlar
o explicar-se mínimament;
i ell creu amb fermesa que això ni ho sap, ni li cal fer.

Serà qüestió d'apagar els llums i tancar els ulls;
de fer com que no hi sóc
perquè aquesta animeta primitiva entre a casa
de puntetes, sense fer soroll,
creient que ja dec dormir i com si res estigués passant.

Mentre, "els amics", puntuals a la cita virtual de la mitjanit, 
publiquen:  "malgrat que no hem pogut acudir ...
sentim la teua presencia."
I la mare fa hores que dorm, assossegada,
com si res, com si al món no hi fos.

Són les dues. Matinada de diumenge;
Potser l'únic que és ben cert.
Neguit. No ve la son.
Un dia més, Facebook, mentides
fandangos i seguidilles.