RESSONÀNCIA

Moment de calma per pensar-te,

Per recórrer mentalment els instants, el tacte,

les olors, els sabors, els espais, les situacions,

i la suor compartida fruit del mutu desig.

"Pensa en quelcom agradable", i crec.

Tanque els ulls per portar-te al meu costat

mentre segurament tu sues, tancat a una oficina,

tenint tan a prop el mar per refrescar-te.

Incoherències, sorolls estridents.

"Sonido màquina" i un fons de cel, de núvols,

retalls de terme, de terra roja fregant les teues mans,

d'avions de paper que no van enlloc.

Respire fondo i passa davant meu la teua bonhomia:

el teu somriure, tendre i canalla segons el moment,

les teues mans de dits llargs i que ara voldria estrényer.

Els teus "hola" i els molts "bon dia" que em regales.

No vull més present que estimar-te.

No em cal més desig que ser teua

I mantenir el pols accelerat en veure'ns

I perdre el seny en trobar-se els nostres llavis.

Algú ve i em treu del somni.

Fantasia en un tub d'acer. Magnetisme electrònic...

I jo desitjant sortir d'aquí, marcar el teu número

I dir-te com cada matí que avui també t'estime.

JO VOLDRIA

Jo voldria mirar-te als ulls i trobar al que eres
Però ni jo ja sóc jo, ni els meus ulls veuen allò que voldrien
I potser ni tan sols ja sóc aquí, intentant esbrinar-te.
Tu eres un estrany i jo no sóc capaç de dibuixar-te.

Oblit de què compartirem, asèpsia d'olors,
Mans feixugues que no esculpeixen carícies,
Res ja no té sentit si no hi ha paraules.
No puc continuar aquest viatge.

Ressaca de llàgrimes que s'endugué
el sentiment, la ràbia i fins a la pena.
Mancances d'estima, projecte frustrat;
Ja no cal celebrar aniversaris, ni creus; punt final.

Perquè em van parir lliure i no puc respirar cap a dintre;
Perquè no vaig triar un fill per criar
si no un company per compartir viatge i hem
esdevingut dos estranys prenyats de recels
buscant quelcom que ja no existeix ni cal cuidar.

 

QUAN TU NO ESTARÀS...

Ara és el moment del jo, d'estar en mi mateix,
de viure conscientment el present com una oportunitat,
d'obrir els ulls, per fi, i cridar PROU,
d'assumir les pèrdues i capitalitzar l'aprenentatge.

Per molt que em mires, ja no estic aquí, ja no visc per a tu.

Es compliren els pronòstics, quan faltaren les paraules
i s'ofegaren els gestos, sentir els teus dits a sobre meu
era com obrir una ferida, una renúncia dolorosa i amarga
amb data de caducitat; però encara em resta vida.


Aquest és un monòleg 2.0. Ja no estic contra les cordes,
s'acabaren els "com sempre" i "com tu ja saps"...
El quadrilàter és ara un escenari, ampli, inabastable;
i jo despullada, improvisant la millor versió de mi.
 
Totes les estrenes tenen aquest punt estressant,
Se succeeixen la pena, la culpa, la ràbia, l'eufòria...
Costa retrobar-se amb un mateix, somriure, esbrinar
si encara habita dintre teu el que fores fa vint anys.

Efímer equilibri a un trapezi sense xarxes.
L'equipatge ja està fet, però el tren
que s'anuncia una vegada i una altra, no arriba.
Et preguntes si és que algú no vol que açò estiga passant.

Abril. Surt el sol i els ametllers en flor
desfilen de pressa pels finestrals del tren.
Ja estem en marxa: continua la vida, continua el viatge.
Respire. Somric. Torna la calma