QUAN TU NO ESTARÀS...

Ara és el moment del jo, d'estar en mi mateix,
de viure conscientment el present com una oportunitat,
d'obrir els ulls, per fi, i cridar PROU,
d'assumir les pèrdues i capitalitzar l'aprenentatge.

Per molt que em mires, ja no estic aquí, ja no visc per a tu.

Es compliren els pronòstics, quan faltaren les paraules
i s'ofegaren els gestos, sentir els teus dits a sobre meu
era com obrir una ferida, una renúncia dolorosa i amarga
amb data de caducitat; però encara em resta vida.


Aquest és un monòleg 2.0. Ja no estic contra les cordes,
s'acabaren els "com sempre" i "com tu ja saps"...
El quadrilàter és ara un escenari, ampli, inabastable;
i jo despullada, improvisant la millor versió de mi.
 
Totes les estrenes tenen aquest punt estressant,
Se succeeixen la pena, la culpa, la ràbia, l'eufòria...
Costa retrobar-se amb un mateix, somriure, esbrinar
si encara habita dintre teu el que fores fa vint anys.

Efímer equilibri a un trapezi sense xarxes.
L'equipatge ja està fet, però el tren
que s'anuncia una vegada i una altra, no arriba.
Et preguntes si és que algú no vol que açò estiga passant.

Abril. Surt el sol i els ametllers en flor
desfilen de pressa pels finestrals del tren.
Ja estem en marxa: continua la vida, continua el viatge.
Respire. Somric. Torna la calma