PERQUÈ JO HE TRIAT

El meu xiquet gran mai no menteix,
potser fa omissions,
ell diu que és per no molestar;
potser per covardia que no comenta res
i sempre acaba fent el que vol.

El meu nen petit enyora els amics;
eixos que no estan perquè no caben al llit
mentre jo hi sóc,
eixos que es diuen amics i ho són d'amagat,
perquè embasten maneres d'amants.

Ell que quasi és Déu i no fa res malament,
està avui neguitós, perquè no té el que vol;
si res s'hagués sabut, ell tindria parella i
podria tornar a casa satisfet i acompanyat
i ara recela d'un llum que encara crema.

S'ompli la boca de "respecte", el que li devien els altres.
I ara parla de les seues necessitats per justificar-se;
sense adonar-se'n que les dels altres
s'havien desatès durant molts anys,
perquè no li eren pròpies, ni importants.

Ell diu que té clar el que vol hi ho fa,
o potser no ho sap, o no ho te clar, tant si val;
sempre tenen la culpa els altres perquè ell no entén res.
Però serà perquè ja no el vull,
perquè s'ha perdut; perquè jo he triat.

A aquesta hora deu voltar pel poble,
perquè a casa hi ha un llum encés,
i si entra, igual li cal parlar
o explicar-se mínimament;
i ell creu amb fermesa que això ni ho sap, ni li cal fer.

Serà qüestió d'apagar els llums i tancar els ulls;
de fer com que no hi sóc
perquè aquesta animeta primitiva entre a casa
de puntetes, sense fer soroll,
creient que ja dec dormir i com si res estigués passant.

Mentre, "els amics", puntuals a la cita virtual de la mitjanit, 
publiquen:  "malgrat que no hem pogut acudir ...
sentim la teua presencia."
I la mare fa hores que dorm, assossegada,
com si res, com si al món no hi fos.

Són les dues. Matinada de diumenge;
Potser l'únic que és ben cert.
Neguit. No ve la son.
Un dia més, Facebook, mentides
fandangos i seguidilles.